Una marxa íntima per a una reforma constitucional de parella
Poca afluència a la manifestació en contra de la reforma de la Constitució pactada per PSOE i PP
La manifestació convocada pels sindicats majoritaris Comissions Obreres (CCOO) i Unió General de Treballadors (UGT), amb l’adhesió d’una cinquantena d’entitats del teixit social català havia fixat les 18:30h com a hora de sortida. El recorregut seria un clàssic entre els clàssics: origen a Plaça Urquinaona i final al Pla de Palau.
Quan faltaven deu minuts per l’hora assenyalada sis furgons dels mossos d’esquadra i una ambulància estacionats al xamfrà del carrer Pau Claris amb Casp recorda al vianant la convocatòria de la marxa. Recorda o descobreix, depèn del cas. Eren més nombrosos els turistes que, embadalits, fotografiaven les façanes de l’Eixample barceloní que no pas els ciutadans que s’acostaven a protestar per una reforma de la Constitució una mica obscura, segons molts.
A les 18:30h a la plaça Urquinaona encara hi cap molta més gent i es comença a confirmar l’ensumat fracàs de la convocatòria. S’hi veuen banderes dels sindicats, del PSUC, d’Esquerra i d’Iniciativa. També hi ha el grup dels Treballadors Indignats que, per sort, fa baixar l’elevada mitjana d’edat de la convocatòria. Un dels seus membres reparteix un manifest a tort i a dret a tothom qui passa: “Toma chiquita! Toma chiquito!”, etziba mentre allarga el braç una vegada i una altra. La seva energia s’agraeix entre un ambient de funeral.
El lema de la manifestació “Contra la reforma. #Jo vull votar” pica l’ullet a les revoltes massives organitzades a través de la xarxa social Twitter amb la incorporació del coixinet. Finalment quan queden 10 minuts per a les 19h es comença a caminar per la Via Laietana. Sembla que la cosa anirà lenta perquè un grup contra manifestació s’ha avançat a la capçalera i ha fet la seva pròpia. Sostenen una pancarta gran, tant com l’oficial, on s’hi llegeix: “Deja el sindicato, únete a la lucha”. Darrere de la lona són pocs però aparentment més motivats que la resta de manifestació. Hi ha punks, gais i senyores fregant els cinquanta tenyides de ros. Un grup bastant heterogeni.
Els representants de CCOO i UGT fan cara de pomes agres veient com els frenen el pas i el grup contra manifestació s’infla d’orgull. Comencen a cridar fort: “Menos pactar y más luchar” o el clàssic “no pasarán”. Aquest grup ha aconseguit l’atenció de més mitjans de comunicació que integrants el formen i un núvol de fotògrafs els envolten i les ràdios fan cua per demanar paraula.
Quan la capçalera oficial comença a avançar crida: “Així, així, ni un pas enrere”. I sembla que s’hagin oblidat del “Jo vull votar” i se centrin només en la lluita contra aquest grupuscle que pretenia rebentar-los la manifestació. Tot i així els antisindicats tenen més veu i se’ls segueix sentint més.
El pas de qualsevol manifestació per davant la comissaria de Policia Nacional sempre provoca uns segons tensos. L’incertesa de que un cervell eixelebrat provoqui un episodi de violència és present però aquesta no serà la tarda. Tranquil·litat absoluta.
Una vegada la manifestació passa pel número 16 de Via Laietana la capçalera extraoficial s’aparta i es col·loca a la porta principal de la seu de CCOO per increpar als sindicalistes. A partir d’aquell moment la manifestació es torna silenciosa i ja no hi més crits ni dels sindicalistes, tampoc per a la Constitució.
Mentrestant els manifestants no estan passant calor, el nivell d’exaltació és mínim i la distància entre persona i persona àmplia. Per les voreres es pot circular amb rapidesa i els bicings passen entre els manifestants, gaudint de l’exclusió de cotxes que ha provocat la manifestació i dels darrers rajos de sol d’un dia de finals d’estiu.
El final de la manifestació va ser previsible, amb uns parlaments de membres de CCOO, pràcticament iguals al manifest difós per internet que no va aconseguir engrescar. Repetició del disgust per la naturalesa de la reforma de la Constitució però sobretot pel procediment del que el poble ha quedat completament exclós. Pocs aplaudiments. I sobre l’escenari, entre una desena de sindicalistes de cabells grisos, només un jove. Faltava molta gent a qui tampoc agrada aquesta reforma exprés. Va ser una marxa íntima per a una reforma constitucional de parella.