La Zona Desmilitaritzada de Corea: de la Guerra Freda a l’explotació turística

Article publicat a Crònica.cat

La franja que s’estén dos kilòmetres tant cap al nord com cap al sud de la frontera entre les dues Corees es coneix amb el nom de Zona Desmilitaritzada. Irònicament, és una de les fronteres més densament armades del món. La caracteritza una altra curiositat: és la major atracció turística de la península coreana. Poc s’imaginava el general MacArthur que aquella frontera pactada amb l’exèrcit soviètic al llarg del paral·lel 38 esdevindria 50 anys més tard un rendible negoci turístic.

Cada dia desenes d’autobusos cobreixen els escassos 50 km que separen Seül de la Zona Desmilitaritzada. Existeixen nombrosos operadors que ofereixen excursions a l’àrea, ja que l’accés amb vehicle privat està restringit. El preu mitjà d’aquestes visites és de 45.000 won (uns 25 euros). Però només una permet l’accés a l’Àrea de Seguretat Conjunta, l’únic punt de la frontera on l’exèrcit de la República Popular Democràtica de Corea, d’una banda, i els exèrcits de la República de Corea i el dels Estats Units d’Amèrica, de l’altra, es troben cara a cara.

Es tracta de la visita conduïda per l'USO (United Service Organization), entitat de l’exèrcit nord-americà encarregada de proveir serveis d’esbarjo als militars dels Estats Units. En aquest cas el preu de l’excursió s’encareix fins els 80.000 won (uns 50 euros) i els civils s’hi poden adherir. Segons dades facilitades per USO, unes 100.000 persones cada any realitzen aquesta visita.

“Els ciutadans sud-coreans tenen prohibit l’accés a la Zona Desmilitaritzada per evitar que desertin”, explica el Sr. Young, un director de banc jubilat de Seül que treballa com a guia voluntari a l’USO. Segons Young, el motiu d’aquesta prohibició és que encara avui “uns 10 milions de persones tenen familiars directes a Corea del Nord”. “Hi ha una barreja de sentiments entre les dues Corees: la mateixa sang i molta hostilitat; és difícil d’explicar”, confessa amb un posat pensarós.

El plat fort de la visita a la Zona Desmilitaritzada és sens dubte l’Àrea de Seguretat Conjunta, també coneguda com a Panmunjom, el nom de la vil·la que s’alçava a la zona abans de la guerra civil. “Obrin els passaports per la pàgina de la fotografia, si us plau”, crida el soldat nord-americà Hauck tot just posa els peus a l’autobús ple de turistes. És el segon control de passaports de la jornada. Després de repassar rigorosament tota la documentació aclareix que a partir d’aleshores “no es pot fer cap fotografia sense autorització prèvia”. La primera parada dins de l’Àrea de Seguretat Conjunta és un auditori on el mateix Hauck fa un passeig per la història de la Zona Desmilitaritzada i reparteix uns fulls que cal signar per indicar que els visitants entenen la “perillositat de la situació” a la que s’estan sotmetent “per voluntat pròpia” i que “eximeix de responsabilitat a l’ONU, a l’exèrcit de la República de Corea i a l’exèrcit dels Estats Units en cas de resultar ferits”. El full també conté informació sobre com diferenciar un soldat nord-coreà d’un de sud-coreà o sobre els gestos i actituds prohibits durant la visita.

Després d’aquesta introducció els visitants estan preparats per desplaçar-se fins a la Casa de la Llibertat, l’edifici principal de la República de Corea a l’Àrea de Seguretat Conjunta. A través d’aquest edifici s’accedeix a la Línia de Demarcació Militar, la vertadera frontera entre les dues corees. “Col·loqueu-vos en fila d’un en un, de cara a mi”, anuncia el soldat Hauck disposat a iniciar el seu discurs. “La construcció gran i gris del fons és el Pamungak. Ara veieu només un soldat nord-coreà a la porta però a totes les finestres hi ha soldats vigilant, fotografiant i enregistrant els vostres moviments”.

“Era molt escèptica a fer aquesta visita, em sembla que es tracta només d’una dramatització per atraure turistes però he de reconèixer que aquí sí que se sent una tensió a l’aire, és indescriptible”, confessa Christina Koch, ciutadana alemanya. Tot seguit el grup es desplaça, sempre en una estricta i ordenada fila, fins al barracó de la Comissió per l’Armistici Militar. Aquí és on tenen lloc les reunions entre les dues Corees i els comissionats de l’ONU, la meitat de la taula central es troba en territori nord-coreà i l’altre meitat en territori sud-coreà. A l’interior de la sala hi ha un parell de soldats de la República de Corea en una de les posicions d’atac del Taekwondo. Hauck adverteix a tots els presents: “No intenteu tocar els soldats o ells us tocaran més fort, ja m’enteneu”. Els militars romanen impertèrrits davant de l’allau de flaixos que els turistes disparen. Hi ha cua per immortalitzar-se amb un somriure esplendorós al costat dels soldats.

La següent i última parada dins l’Àrea de Seguretat Conjunta és la botiga de regals. “Ha de ser una broma”, exclama Christina Koch mentre sosté una caixa amb filat de la Zona Desmilitaritzada. Pel mòdic preu de 15.000 won (uns 9 euros) qui vulgui pot tenir un vestigi de la Guerra Freda a casa. Koch manté l’expressió de

sorpresa i continua: “És com el mur de Berlín. També el venien però quan ja havia caigut. Això és massa”. Les opcions de compra són vàries: joies barates, bolígrafs, clauers, pilotes de beisbol, tasses, segells, postals, penjolls pel mòbil, samarretes, etc. Totes amb imatges impreses de la Zona Desmilitaritzada.

Deixant enrere l’Àrea de Seguretat Conjunta, una altra de les parades obligatòries a la Zona Desmilitaritzada és el Tercer Túnel. L’any 1978 un desertor nord-coreà va informar de l’existència d’aquesta galeria. Es convertia així en el tercer dels quatre túnels d’incursió excavats per la República Democràtica Popular de Corea que es descobrien, tot i que es calcula que n'hi ha un total de set. Tots els autobusos turístics fan escala al Tercer Túnel i per això al pàrquing perfectament adaptat s’hi compten fins a 12 vehicles. Els visitants poden accedir al Tercer Túnel a peu o bé amb un trenet turístic que salva un desnivell de 14 graus durant 300 metres. És obligatori portar casc de protecció. “L’atmosfera aquí dins és esgarrifosa, però m’agrada”, opina el suec Leo Borg. A Christina Koch, però, tot li sembla “excessivament manipulat”. “Fins i tot hi ha una font amb aigua mineral i una pica de marbre decorada amb ocellets”, afegeix la visitant alemanya. El Sr. Young, el guia de la visita, explica que el tercer túnel fa dos metres d’alçada per dos metres d’amplada i que s’allarga durant 1.600 metres. Es calcula que un contingent de 30.000 soldats nord-coreans hagués trigat una hora a travessar de Corea del Nord a Corea del sud utilitzant aquest túnel.

L’única sortida possible del Tercer Túnel condueix els turistes inevitablement davant una botiga de regals amb els mateixos productes que es poden trobar als quatre establiments del gènere de la Zona Desmilitaritzada. En aquest cas ofereix també soju –destil·lat tradicional coreà-, mel, arròs, ginseng, castanyes i bolets amb denominació d’origen local. El Sr. Young anima a adquirir algun d’aquests productes i assegura que tenen “un gust diferent als de la resta de Corea”.

A pocs metres de la sortida del Tercer Túnel hi ha un auditori i un petit museu. El museu mostra la història dels gairebé 60 anys de Zona Desmilitaritzada amb imatges explícites, com ara la fotografia d’uns soldats riallers i orgullosos davant el cadàver d’un espia nord-coreà. A l’auditori s’hi projecta cada deu minuts una pel·lícula en anglès sobre les virtuts de la Zona Desmilitaritzada. “M’ha semblat pura propaganda”, diu en Rik Janssen, un professor universitari dels Països Baixos. Les últimes paraules del film provoquen desconcert entre l’audiència: “Fins que el dia de la reunificació arribi, la Zona Desmilitaritzada viurà per sempre [sic]”.


Un altre punt comú per a tots els turistes és l’observatori de Dora, establert el 1952 durant la Guerra de Corea. El Sr. Young explica: “Des d’aquí es pot veure la segona ciutat més gran de Corea del Nord, Kesung i també el poble-propaganda de Kijongdong on en realitat no viu ningú”. A ull nuu es distingeixen dues poblacions però no es pot veure cap mena de detall. Hi ha la possibilitat de pagar 500 won (0'5 euros) per utilitzar uns binocles però “no val la pena”, segons el professor Janssen. “No es distingeix res, no et sabria dir si hi ha gent o no”, conclou el neerlandès. Entre la massa de visitants, tres soldats sud-coreans vetllen perquè no es faci cap fotografia fora del límit permès: “No photo, no photo!”, repeteixen incansablement.

A l’observatori de Dora hi ha també una botiga de regals on Leo Borg ha comprat una mica del filat que divideix aquesta nació. “Sé que és una mica morbós”, admet Borg. Encara que justifica la compra dient que és part de la història i que “és pitjor comprar una samarreta”. “Amb el mur de Berlín van fer el mateix, tot i que aquesta situació és diferent”, reflexiona el visitant suec.

A la sortida de la Zona Desmilitaritzada els autobusos s’aturen uns minuts al control militar i s’obre la barrera. Encara hi ha temps per una última parada a ImjinGak, el punt més al nord de la República de Corea on els civils poden arribar sense permís, també els ciutadans sud-coreans. El Sr. Young senyala un altar mentre explica: “És el Manngbaedan. Les persones que tenen els ancestres a Corea del Nord preguen aquí en les dates assenyalades”. Pocs metres el separen del Pont de la Llibertat, on l’any 1953 hi va haver l’intercanvi de presos i on s’espera que algun dia les barreres desapareixin. De moment, al tancat que marca la frontera entre la República de Corea i la Zona Desmilitaritzada pengen desenes de petits missatges escrits per als familiars nord-coreans. A l’ambient hi ha una música trista i solemne, que prové dels sis altaveus instal·lats al pont. En mirar cap al nord, hi ha una barrera i un món desconegut; fent un gir de 180 graus, una botiga de regals. “Estrany”, conclou Christina Koch.

Per què voldrien vint joves de Corea del Sud aprendre català

Article publicat a Crònica.cat

Una vintena d’alumnes aprenen català a Seül
L’interès per Barcelona, els negocis amb empreses catalanes i el Barça són les principals motivacions dels estudiants

La Hankuk University of Foreign Studies (HUFS), amb col·laboració de l’Institut Ramon Llull, ofereix l’únic curs de català disponible a Corea des de principis de la dècada dels 90. Els interessos dels 23 estudiants que enguany segueixen el curs són diversos: des de la simple curiositat fins a les possibilitats de negoci amb empreses catalanes. La fascinació per la ciutat de Barcelona i el seu club de futbol també hi juguen un paper important.

Josep Antoni Clement, el professor de català, destaca la dificultat d’ensenyar la nostra llengua en una “realitat homogènia” com la coreana, on l’idioma és uniforme arreu del país i només presenta algunes diferències dialectals subtils. Clement també assegura que el “nacionalisme ètnic coreà” fa difícil d’entendre la situació de Catalunya i la importància de la llengua. Per això, de tant en tant, també fa alguna lliçó de cultura catalana i una vegada a l’any organitza un festival català a la universitat amb l’ajuda de l’Institut Ramon Llull. És l’únic professor de català a tot el país: “Estic sol, només compto amb els estudiants d’intercanvi catalans”. I és que de vegades Clement convida algun alumne català a la classe per testimoniar que la nostra és una llengua viva i utilitzada.

L’Institut Ramon Llull ofereix beques d’estudi als estudiants de català a Seül. L’estiu passat Anna Shin Ok Chung Choi va fer una estada d’un mes i mig a Barcelona i va seguir un curs intensiu de català a la UB gràcies a aquesta beca. “Vaig quedar molt sorpresa que tothom parlés català a la ciutat i vaig entendre molt més sobre la llengua entenent la vida dels seus parlants i les característiques especials de Catalunya”, explica l’Anna. Ella està determinada a seguir estudiant català i li agradaria treballar per una empresa catalana a Seül: “Cada vegada n’hi ha més, moltes de roba com ara Mango”. Shin Ok Chung Choi tot just s’acaba d’inscriure a l’examen oficial per aconseguir la certificació del nivell A2. La HUFS és també l’únic centre oficial examinador a la República de Corea. “Els exàmens es fan aquí però s’envien a corregir a Barcelona”, aclareix el professor Clement.

El cert és que el perfil de l’estudiant de català a Seül és molt concret. La majoria -Anna Shin Ok Chung Choi també- són kiopos sud-americans, és a dir, fills de coreans emigrats a Amèrica del Sud que tornen a Corea. Dels 23 alumnes que enguany segueixen el curs només dos no parlen castellà. Molts d’ells, però, no sabien que existia el català ni Catalunya fins que van veure el festival de cultura catalana a la universitat. Altres en tenien algunes idees gràcies al Futbol Club Barcelona, uns quants es van enamorar de Barcelona durant un viatge a Europa i també hi ha els alumnes que es van apuntar per la bona fama del professor Clement, sense saber molt bé on anaven. “A la classe de català hi ha un ambient més distés que a la típica aula coreana”, reconeix Clement. Tots tenen una actitud molt positiva vers les lliçons, però són els estudiants d’Empresarials i d’Economia els qui hi veuen el vessant més pràctic: “A l’hora de fer una negociació amb un català es crea molt bon ambient si ets capaç de dir unes poques frases en català”, asseguren Grabriel Shin i Rodrigo Díaz.