Entrevista amb Jordi Cervera, frare caputxí i dinamitzador de Cedre

Jordi Cervera, frare caputxí, explica l’experiència de l’associació Cedre

“Podríem acollir més joves de la Trinitat en tercer grau però ens deriven molt pocs i sovint tenim places lliures”

Uns 200 interns del centre de menors responen al perfil per accedir al recurs d’inserció sociolaboral dels Caputxins de Sarrià

Jordi Cervera és frare de la Comunitat Cristiana dels Caputxins de Sarrià i, alhora, membre de la junta del Cedre, una associació fundada l’any 2000 amb el propòsit de dinamitzar l’acció social i solidària del convent barceloní. Aquest objectiu es concreta sobretot en la promoció de persones joves en risc d’exclusió social. La seva tasca es concentra en la visita a presons i l’acollida de joves sense família ni recursos procedents de centres penitenciaris, centres tutelats o de Justícia Juvenil.

- Quins són els principals programes amb que compta Cedre?
- En primer lloc, trobem el voluntariat de presons. Un grup d’adults i de joves que visita el Centre Penitenciari de Joves els diumenges a la tarda. Es reuneixen amb aquells interns que ho desitgin per promoure el diàleg, la comunicació, l’escolta i la convivència. D’altra banda, tots aquells joves sense família ni recursos econòmics no poden gaudir de permisos si no tenen un domicili de referència i per això vam crear ‘La caseta’, un edifici annex al convent. Aquí, aquest col·lectiu pot passar els seus permisos, tercers graus i llibertats condicionals. És un recurs molt limitat ja que només disposem de 5 places.

- Cedre s’autoqualifica com “una associació de gent jove dedicada a la gent jove”. Com sorgeix aquesta idea?
- A la comunitat Cristiana dels Caputxins de Sarrià hi ha una catequesi d’adolescents que té força tradició. Ens vam plantejar que una vegada els joves acabessin aquesta etapa continuessin fent projectes socials on el col·lectiu jove fos el protagonista.

- A part de la Comunitat Cristiana, els voluntaris i els socis, qui més treballa a Cedre?
- L’associació es gestiona gairebé per complet a través de voluntariat. Tot i això tenim 2 educadors socials contractats per a ‘La caseta’. A més, tenim un conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona per a que estudiants d’Educació Social facin les pràctiques a Cedre. Alguns d’aquests universitaris un cop finalitzades les pràctiques continuen amb nosaltres desinteressadament.

- Amb quants voluntaris i socis compta Cedre?
- Més d’una vintena de voluntaris donen suport als projectes de Cedre. A la caseta en són 9, al voluntariat de presons, 8 i a la junta, 6. Els socis ja superen el centenar. A més, comptem amb diversos col·laboradors que ens ofereixen els seus serveis de forma gratuïta, com ara una dissenyadora, un editor, un paleta o diversos periodistes.

- Com es finança l’associació Cedre?
- El gruix més important del pressupost prové dels Serveis Penitenciaris del Departament de Justícia en forma de subvencions. Donen una quantitat que no cobreix tota la despesa però és una font segura. També comptem amb les quotes dels socis que representen entre el 25% i el 30% dels ingressos de Cedre. I, finalment, el 30% restant es finança amb donatius o bé a través de fundacions privades o bé amb caritat de la comunitat cristiana. Al llarg de l’any els voluntaris també organitzen activitats per recaptar alguns diners, com per exemple, un sopar i una loteria de Nadal.

- Quantes persones heu acollit des de que es va fundar Cedre l’any 2000?
- 80 persones han passat per La Caseta. Des de permisos de pocs dies fins a estades de gairebé 2 anys.

- Amb només 5 places, suposo que no hi ha prou per a acollir tothom...com es decideix quins nois accedeixen a aquest recurs?
- Ens vam proposar acollir una tipologia molt concreta de reclusos: la del jove immigrant sense família ni recursos econòmics. Per tant, el col·lectiu es redueix pràcticament als nois magribins, encara que hem tingut xicots d’altres procedències. Normalment, cap d’ells té l’estada al país regularitzada. En teoria, hauríem d’estar sempre plens perquè només al centre de menors de la Trinitat hi ha prop de 200 nois que responen al perfil que allotgem. A la pràctica, ens deriven molt poca gent i sovint hi ha alguna plaça lliure. Podríem acollir més joves de la Trinitat en tercer grau. Ara mateix, cap dels residents fixes de La Caseta prové de la presó sinó que venen de centres tutelats per la Generalitat. Aquest darrer any són els qui han donat vida al nostre recurs.

- Com és que els hi deriven tants pocs casos?
- Per una raó pràctica. La finalitat dels permisos i dels tercers graus és la reinserció. Ara bé, si aquestes persones no tenen papers, no poden treballar ni fer cursos de formació. Per tant, sortir al carrer és gaudir per gaudir. Aquest fet, afegit a l’alarma social generada en relació a la suposada perillositat d’aquests joves, fa que els jutges tendeixin a fer complir la condemna a la presó i a autoritzar menys permisos.

- Creu que els centres penitenciaris acompleixen la funció reeducadora que els correspon?
- Una presó mai és reeducativa en si tot i que la nostra Constitució ho diu clarament. El principi dels centres penitenciaris és la reeducació i la reinserció. I es procura fer, se segueix aquest postulat però ens falla el sistema.

- Què li passa al sistema penitenciari?
Té un problema legal i jurídic. Per començar, la famosa llei d’enduriment de penes ha saturat les presons encara més. Un treballador social en lloc de 20 persones ha d’atendre 60. Quan més s’omplen els centres, més es deshumanitzen i pitjor poden treballar els tècnics. Clar que hi ha una intenció de reeducar i fer-ho bé, clar que hi ha els mitjans i les eines per fer-ho però ara es necessitaria el doble de tot. En qualsevol cas, l’augment de presons i recursos no és una solució definitiva ja que amb el ritme de creixement de la població penitenciària quedaran saturats ben aviat.

- I com es podria millorar l’actual sistema?
S’han de potenciar les mesures penals alternatives a la presó. Ara, els jutges estan començant a sensibilitzar-se però el problema és que no hi ha agents socials que pugin portar-les a terme. Tampoc l’administració dóna a l’abast: no hi ha prou inspectors que examinin la sentència del jutge i decideixin on es destina el penat. Tot aquest col·lectiu trastocat necessita també oportunitats. És molt més econòmic posar-los en centres penitenciaris que no pas muntar centres especialitzats. Sempre amb una protecció i seguretat concretes, lògicament.

- Qina estratègia segueixen al Cedre per aconseguir la reinsercio sociolaboral dels joves?
- Tracem un projecte individual amb cada noi. L’objectiu de tots ells és trobar feina i regularitzar la seva situació i per això lluitem tot dissenyant una estratègia basada en la formació. Però, d’altra banda, les coses més senzilles del dia a dia a La Caseta com cuinar, complir un horari, rentar els plats i plegar la roba també ajuden a socialitzar.

- Des del Cedre s’organitzen activitats de formació professional?
- El que fa la nostra associació és coordinar i orientar cap al ventall de possibilitats que existeixen. Per exemple, fa poc hem descobert que determinats cursos de formació tenen unes places reservades per immigrants sense papers. Ens ha costat molt descobrir-ho perquè ningú explica això, sembla que els interessi mantenir-ho amagat. Fins i tot molts centres que tenen recursos de formació no ho saben.

- Quines són les principals barreres que trobeu en el procés de reinserció dels joves?
- Realment és una frustració per als professionals dels centres penitenciaris i per a tots els recursos d’inserció sociolaboral que hi col·laboren veure com una persona està seguint un procès positivament i finalment no es pot inserir perquè no té papers. Aquest és un buit legal molt important del que ara el Departament de Justícia està començant a prendre consciència. S’ha creat un equip de tècnics que està mantenint entrevistes amb diferents agents de Benestar Social, d’Immigració, de la fiscalia, etc. per intentar descobrir la problemàtica i dissenyar una solució.

- Com es decideix quan un jove ha assolit el grau d’autonomia suficient per abandonar La Caseta?
- És una cosa molt pactada. No fem fora a la gent. Bàsicament, quan tenen estabilitat laboral és quan ja volen. Una vegada treballen, els ensenyem que el 50% dels ingressos s’han d’estalviar perquè són el passaport a l’autonomia total. Un 25% l’han de donar a La Caseta per anar prenent consciència de les despeses que comporta una llar. El 25% restant és per despeses pròpies.

- Una vegada els joves marxen de La Caseta, es perd el contacte?
- No. Continuen els lligams amb els qui han viscut aquí una temporada. Som el seu referent ja que no en tenen cap altre. Cada any celebrem l’aniversari de La Caseta junts, fem sortides per Nadal, organitzem activitats... De vegades també segueix el contacte per una qüestió pràctica ja que molts d’ells estan empadronats aquí i hi reben la correspondència.