Una marxa íntima per a una reforma constitucional de parella

Una marxa íntima per a una reforma constitucional de parella

Poca afluència a la manifestació en contra de la reforma de la Constitució pactada per PSOE i PP

La manifestació convocada pels sindicats majoritaris Comissions Obreres (CCOO) i Unió General de Treballadors (UGT), amb l’adhesió d’una cinquantena d’entitats del teixit social català havia fixat les 18:30h com a hora de sortida. El recorregut seria un clàssic entre els clàssics: origen a Plaça Urquinaona i final al Pla de Palau.

Quan faltaven deu minuts per l’hora assenyalada sis furgons dels mossos d’esquadra i una ambulància estacionats al xamfrà del carrer Pau Claris amb Casp recorda al vianant la convocatòria de la marxa. Recorda o descobreix, depèn del cas. Eren més nombrosos els turistes que, embadalits, fotografiaven les façanes de l’Eixample barceloní que no pas els ciutadans que s’acostaven a protestar per una reforma de la Constitució una mica obscura, segons molts.

A les 18:30h a la plaça Urquinaona encara hi cap molta més gent i es comença a confirmar l’ensumat fracàs de la convocatòria. S’hi veuen banderes dels sindicats, del PSUC, d’Esquerra i d’Iniciativa. També hi ha el grup dels Treballadors Indignats que, per sort, fa baixar l’elevada mitjana d’edat de la convocatòria. Un dels seus membres reparteix un manifest a tort i a dret a tothom qui passa: “Toma chiquita! Toma chiquito!”, etziba mentre allarga el braç una vegada i una altra. La seva energia s’agraeix entre un ambient de funeral.

El lema de la manifestació “Contra la reforma. #Jo vull votar” pica l’ullet a les revoltes massives organitzades a través de la xarxa social Twitter amb la incorporació del coixinet. Finalment quan queden 10 minuts per a les 19h es comença a caminar per la Via Laietana. Sembla que la cosa anirà lenta perquè un grup contra manifestació s’ha avançat a la capçalera i ha fet la seva pròpia. Sostenen una pancarta gran, tant com l’oficial, on s’hi llegeix: “Deja el sindicato, únete a la lucha”. Darrere de la lona són pocs però aparentment més motivats que la resta de manifestació. Hi ha punks, gais i senyores fregant els cinquanta tenyides de ros. Un grup bastant heterogeni.

Els representants de CCOO i UGT fan cara de pomes agres veient com els frenen el pas i el grup contra manifestació s’infla d’orgull. Comencen a cridar fort: “Menos pactar y más luchar” o el clàssic “no pasarán”. Aquest grup ha aconseguit l’atenció de més mitjans de comunicació que integrants el formen i un núvol de fotògrafs els envolten i les ràdios fan cua per demanar paraula.

Quan la capçalera oficial comença a avançar crida: “Així, així, ni un pas enrere”. I sembla que s’hagin oblidat del “Jo vull votar” i se centrin només en la lluita contra aquest grupuscle que pretenia rebentar-los la manifestació. Tot i així els antisindicats tenen més veu i se’ls segueix sentint més.

El pas de qualsevol manifestació per davant la comissaria de Policia Nacional sempre provoca uns segons tensos. L’incertesa de que un cervell eixelebrat provoqui un episodi de violència és present però aquesta no serà la tarda. Tranquil·litat absoluta.

Una vegada la manifestació passa pel número 16 de Via Laietana la capçalera extraoficial s’aparta i es col·loca a la porta principal de la seu de CCOO per increpar als sindicalistes. A partir d’aquell moment la manifestació es torna silenciosa i ja no hi més crits ni dels sindicalistes, tampoc per a la Constitució.

Mentrestant els manifestants no estan passant calor, el nivell d’exaltació és mínim i la distància entre persona i persona àmplia. Per les voreres es pot circular amb rapidesa i els bicings passen entre els manifestants, gaudint de l’exclusió de cotxes que ha provocat la manifestació i dels darrers rajos de sol d’un dia de finals d’estiu.

El final de la manifestació va ser previsible, amb uns parlaments de membres de CCOO, pràcticament iguals al manifest difós per internet que no va aconseguir engrescar. Repetició del disgust per la naturalesa de la reforma de la Constitució però sobretot pel procediment del que el poble ha quedat completament exclós. Pocs aplaudiments. I sobre l’escenari, entre una desena de sindicalistes de cabells grisos, només un jove. Faltava molta gent a qui tampoc agrada aquesta reforma exprés. Va ser una marxa íntima per a una reforma constitucional de parella.

Work in progress

Molt aviat trobareu noves informacions en aquest bloc a més d'una remodelació de la plantilla. Fins aleshores, disculpeu les molèsties i vigileu de no prendre mal amb el desordre de la sala! Gràcies i fins aviat!


Soon you will find new contents and a new design on that blog. Until then, we apologize for any inconvenience caused and please watch your step among all this mess! Tank you and hope to see you soon!

La Zona Desmilitaritzada de Corea: de la Guerra Freda a l’explotació turística

Article publicat a Crònica.cat

La franja que s’estén dos kilòmetres tant cap al nord com cap al sud de la frontera entre les dues Corees es coneix amb el nom de Zona Desmilitaritzada. Irònicament, és una de les fronteres més densament armades del món. La caracteritza una altra curiositat: és la major atracció turística de la península coreana. Poc s’imaginava el general MacArthur que aquella frontera pactada amb l’exèrcit soviètic al llarg del paral·lel 38 esdevindria 50 anys més tard un rendible negoci turístic.

Cada dia desenes d’autobusos cobreixen els escassos 50 km que separen Seül de la Zona Desmilitaritzada. Existeixen nombrosos operadors que ofereixen excursions a l’àrea, ja que l’accés amb vehicle privat està restringit. El preu mitjà d’aquestes visites és de 45.000 won (uns 25 euros). Però només una permet l’accés a l’Àrea de Seguretat Conjunta, l’únic punt de la frontera on l’exèrcit de la República Popular Democràtica de Corea, d’una banda, i els exèrcits de la República de Corea i el dels Estats Units d’Amèrica, de l’altra, es troben cara a cara.

Es tracta de la visita conduïda per l'USO (United Service Organization), entitat de l’exèrcit nord-americà encarregada de proveir serveis d’esbarjo als militars dels Estats Units. En aquest cas el preu de l’excursió s’encareix fins els 80.000 won (uns 50 euros) i els civils s’hi poden adherir. Segons dades facilitades per USO, unes 100.000 persones cada any realitzen aquesta visita.

“Els ciutadans sud-coreans tenen prohibit l’accés a la Zona Desmilitaritzada per evitar que desertin”, explica el Sr. Young, un director de banc jubilat de Seül que treballa com a guia voluntari a l’USO. Segons Young, el motiu d’aquesta prohibició és que encara avui “uns 10 milions de persones tenen familiars directes a Corea del Nord”. “Hi ha una barreja de sentiments entre les dues Corees: la mateixa sang i molta hostilitat; és difícil d’explicar”, confessa amb un posat pensarós.

El plat fort de la visita a la Zona Desmilitaritzada és sens dubte l’Àrea de Seguretat Conjunta, també coneguda com a Panmunjom, el nom de la vil·la que s’alçava a la zona abans de la guerra civil. “Obrin els passaports per la pàgina de la fotografia, si us plau”, crida el soldat nord-americà Hauck tot just posa els peus a l’autobús ple de turistes. És el segon control de passaports de la jornada. Després de repassar rigorosament tota la documentació aclareix que a partir d’aleshores “no es pot fer cap fotografia sense autorització prèvia”. La primera parada dins de l’Àrea de Seguretat Conjunta és un auditori on el mateix Hauck fa un passeig per la història de la Zona Desmilitaritzada i reparteix uns fulls que cal signar per indicar que els visitants entenen la “perillositat de la situació” a la que s’estan sotmetent “per voluntat pròpia” i que “eximeix de responsabilitat a l’ONU, a l’exèrcit de la República de Corea i a l’exèrcit dels Estats Units en cas de resultar ferits”. El full també conté informació sobre com diferenciar un soldat nord-coreà d’un de sud-coreà o sobre els gestos i actituds prohibits durant la visita.

Després d’aquesta introducció els visitants estan preparats per desplaçar-se fins a la Casa de la Llibertat, l’edifici principal de la República de Corea a l’Àrea de Seguretat Conjunta. A través d’aquest edifici s’accedeix a la Línia de Demarcació Militar, la vertadera frontera entre les dues corees. “Col·loqueu-vos en fila d’un en un, de cara a mi”, anuncia el soldat Hauck disposat a iniciar el seu discurs. “La construcció gran i gris del fons és el Pamungak. Ara veieu només un soldat nord-coreà a la porta però a totes les finestres hi ha soldats vigilant, fotografiant i enregistrant els vostres moviments”.

“Era molt escèptica a fer aquesta visita, em sembla que es tracta només d’una dramatització per atraure turistes però he de reconèixer que aquí sí que se sent una tensió a l’aire, és indescriptible”, confessa Christina Koch, ciutadana alemanya. Tot seguit el grup es desplaça, sempre en una estricta i ordenada fila, fins al barracó de la Comissió per l’Armistici Militar. Aquí és on tenen lloc les reunions entre les dues Corees i els comissionats de l’ONU, la meitat de la taula central es troba en territori nord-coreà i l’altre meitat en territori sud-coreà. A l’interior de la sala hi ha un parell de soldats de la República de Corea en una de les posicions d’atac del Taekwondo. Hauck adverteix a tots els presents: “No intenteu tocar els soldats o ells us tocaran més fort, ja m’enteneu”. Els militars romanen impertèrrits davant de l’allau de flaixos que els turistes disparen. Hi ha cua per immortalitzar-se amb un somriure esplendorós al costat dels soldats.

La següent i última parada dins l’Àrea de Seguretat Conjunta és la botiga de regals. “Ha de ser una broma”, exclama Christina Koch mentre sosté una caixa amb filat de la Zona Desmilitaritzada. Pel mòdic preu de 15.000 won (uns 9 euros) qui vulgui pot tenir un vestigi de la Guerra Freda a casa. Koch manté l’expressió de

sorpresa i continua: “És com el mur de Berlín. També el venien però quan ja havia caigut. Això és massa”. Les opcions de compra són vàries: joies barates, bolígrafs, clauers, pilotes de beisbol, tasses, segells, postals, penjolls pel mòbil, samarretes, etc. Totes amb imatges impreses de la Zona Desmilitaritzada.

Deixant enrere l’Àrea de Seguretat Conjunta, una altra de les parades obligatòries a la Zona Desmilitaritzada és el Tercer Túnel. L’any 1978 un desertor nord-coreà va informar de l’existència d’aquesta galeria. Es convertia així en el tercer dels quatre túnels d’incursió excavats per la República Democràtica Popular de Corea que es descobrien, tot i que es calcula que n'hi ha un total de set. Tots els autobusos turístics fan escala al Tercer Túnel i per això al pàrquing perfectament adaptat s’hi compten fins a 12 vehicles. Els visitants poden accedir al Tercer Túnel a peu o bé amb un trenet turístic que salva un desnivell de 14 graus durant 300 metres. És obligatori portar casc de protecció. “L’atmosfera aquí dins és esgarrifosa, però m’agrada”, opina el suec Leo Borg. A Christina Koch, però, tot li sembla “excessivament manipulat”. “Fins i tot hi ha una font amb aigua mineral i una pica de marbre decorada amb ocellets”, afegeix la visitant alemanya. El Sr. Young, el guia de la visita, explica que el tercer túnel fa dos metres d’alçada per dos metres d’amplada i que s’allarga durant 1.600 metres. Es calcula que un contingent de 30.000 soldats nord-coreans hagués trigat una hora a travessar de Corea del Nord a Corea del sud utilitzant aquest túnel.

L’única sortida possible del Tercer Túnel condueix els turistes inevitablement davant una botiga de regals amb els mateixos productes que es poden trobar als quatre establiments del gènere de la Zona Desmilitaritzada. En aquest cas ofereix també soju –destil·lat tradicional coreà-, mel, arròs, ginseng, castanyes i bolets amb denominació d’origen local. El Sr. Young anima a adquirir algun d’aquests productes i assegura que tenen “un gust diferent als de la resta de Corea”.

A pocs metres de la sortida del Tercer Túnel hi ha un auditori i un petit museu. El museu mostra la història dels gairebé 60 anys de Zona Desmilitaritzada amb imatges explícites, com ara la fotografia d’uns soldats riallers i orgullosos davant el cadàver d’un espia nord-coreà. A l’auditori s’hi projecta cada deu minuts una pel·lícula en anglès sobre les virtuts de la Zona Desmilitaritzada. “M’ha semblat pura propaganda”, diu en Rik Janssen, un professor universitari dels Països Baixos. Les últimes paraules del film provoquen desconcert entre l’audiència: “Fins que el dia de la reunificació arribi, la Zona Desmilitaritzada viurà per sempre [sic]”.


Un altre punt comú per a tots els turistes és l’observatori de Dora, establert el 1952 durant la Guerra de Corea. El Sr. Young explica: “Des d’aquí es pot veure la segona ciutat més gran de Corea del Nord, Kesung i també el poble-propaganda de Kijongdong on en realitat no viu ningú”. A ull nuu es distingeixen dues poblacions però no es pot veure cap mena de detall. Hi ha la possibilitat de pagar 500 won (0'5 euros) per utilitzar uns binocles però “no val la pena”, segons el professor Janssen. “No es distingeix res, no et sabria dir si hi ha gent o no”, conclou el neerlandès. Entre la massa de visitants, tres soldats sud-coreans vetllen perquè no es faci cap fotografia fora del límit permès: “No photo, no photo!”, repeteixen incansablement.

A l’observatori de Dora hi ha també una botiga de regals on Leo Borg ha comprat una mica del filat que divideix aquesta nació. “Sé que és una mica morbós”, admet Borg. Encara que justifica la compra dient que és part de la història i que “és pitjor comprar una samarreta”. “Amb el mur de Berlín van fer el mateix, tot i que aquesta situació és diferent”, reflexiona el visitant suec.

A la sortida de la Zona Desmilitaritzada els autobusos s’aturen uns minuts al control militar i s’obre la barrera. Encara hi ha temps per una última parada a ImjinGak, el punt més al nord de la República de Corea on els civils poden arribar sense permís, també els ciutadans sud-coreans. El Sr. Young senyala un altar mentre explica: “És el Manngbaedan. Les persones que tenen els ancestres a Corea del Nord preguen aquí en les dates assenyalades”. Pocs metres el separen del Pont de la Llibertat, on l’any 1953 hi va haver l’intercanvi de presos i on s’espera que algun dia les barreres desapareixin. De moment, al tancat que marca la frontera entre la República de Corea i la Zona Desmilitaritzada pengen desenes de petits missatges escrits per als familiars nord-coreans. A l’ambient hi ha una música trista i solemne, que prové dels sis altaveus instal·lats al pont. En mirar cap al nord, hi ha una barrera i un món desconegut; fent un gir de 180 graus, una botiga de regals. “Estrany”, conclou Christina Koch.

Per què voldrien vint joves de Corea del Sud aprendre català

Article publicat a Crònica.cat

Una vintena d’alumnes aprenen català a Seül
L’interès per Barcelona, els negocis amb empreses catalanes i el Barça són les principals motivacions dels estudiants

La Hankuk University of Foreign Studies (HUFS), amb col·laboració de l’Institut Ramon Llull, ofereix l’únic curs de català disponible a Corea des de principis de la dècada dels 90. Els interessos dels 23 estudiants que enguany segueixen el curs són diversos: des de la simple curiositat fins a les possibilitats de negoci amb empreses catalanes. La fascinació per la ciutat de Barcelona i el seu club de futbol també hi juguen un paper important.

Josep Antoni Clement, el professor de català, destaca la dificultat d’ensenyar la nostra llengua en una “realitat homogènia” com la coreana, on l’idioma és uniforme arreu del país i només presenta algunes diferències dialectals subtils. Clement també assegura que el “nacionalisme ètnic coreà” fa difícil d’entendre la situació de Catalunya i la importància de la llengua. Per això, de tant en tant, també fa alguna lliçó de cultura catalana i una vegada a l’any organitza un festival català a la universitat amb l’ajuda de l’Institut Ramon Llull. És l’únic professor de català a tot el país: “Estic sol, només compto amb els estudiants d’intercanvi catalans”. I és que de vegades Clement convida algun alumne català a la classe per testimoniar que la nostra és una llengua viva i utilitzada.

L’Institut Ramon Llull ofereix beques d’estudi als estudiants de català a Seül. L’estiu passat Anna Shin Ok Chung Choi va fer una estada d’un mes i mig a Barcelona i va seguir un curs intensiu de català a la UB gràcies a aquesta beca. “Vaig quedar molt sorpresa que tothom parlés català a la ciutat i vaig entendre molt més sobre la llengua entenent la vida dels seus parlants i les característiques especials de Catalunya”, explica l’Anna. Ella està determinada a seguir estudiant català i li agradaria treballar per una empresa catalana a Seül: “Cada vegada n’hi ha més, moltes de roba com ara Mango”. Shin Ok Chung Choi tot just s’acaba d’inscriure a l’examen oficial per aconseguir la certificació del nivell A2. La HUFS és també l’únic centre oficial examinador a la República de Corea. “Els exàmens es fan aquí però s’envien a corregir a Barcelona”, aclareix el professor Clement.

El cert és que el perfil de l’estudiant de català a Seül és molt concret. La majoria -Anna Shin Ok Chung Choi també- són kiopos sud-americans, és a dir, fills de coreans emigrats a Amèrica del Sud que tornen a Corea. Dels 23 alumnes que enguany segueixen el curs només dos no parlen castellà. Molts d’ells, però, no sabien que existia el català ni Catalunya fins que van veure el festival de cultura catalana a la universitat. Altres en tenien algunes idees gràcies al Futbol Club Barcelona, uns quants es van enamorar de Barcelona durant un viatge a Europa i també hi ha els alumnes que es van apuntar per la bona fama del professor Clement, sense saber molt bé on anaven. “A la classe de català hi ha un ambient més distés que a la típica aula coreana”, reconeix Clement. Tots tenen una actitud molt positiva vers les lliçons, però són els estudiants d’Empresarials i d’Economia els qui hi veuen el vessant més pràctic: “A l’hora de fer una negociació amb un català es crea molt bon ambient si ets capaç de dir unes poques frases en català”, asseguren Grabriel Shin i Rodrigo Díaz.

Entrevista amb Jordi Cervera, frare caputxí i dinamitzador de Cedre

Jordi Cervera, frare caputxí, explica l’experiència de l’associació Cedre

“Podríem acollir més joves de la Trinitat en tercer grau però ens deriven molt pocs i sovint tenim places lliures”

Uns 200 interns del centre de menors responen al perfil per accedir al recurs d’inserció sociolaboral dels Caputxins de Sarrià

Jordi Cervera és frare de la Comunitat Cristiana dels Caputxins de Sarrià i, alhora, membre de la junta del Cedre, una associació fundada l’any 2000 amb el propòsit de dinamitzar l’acció social i solidària del convent barceloní. Aquest objectiu es concreta sobretot en la promoció de persones joves en risc d’exclusió social. La seva tasca es concentra en la visita a presons i l’acollida de joves sense família ni recursos procedents de centres penitenciaris, centres tutelats o de Justícia Juvenil.

- Quins són els principals programes amb que compta Cedre?
- En primer lloc, trobem el voluntariat de presons. Un grup d’adults i de joves que visita el Centre Penitenciari de Joves els diumenges a la tarda. Es reuneixen amb aquells interns que ho desitgin per promoure el diàleg, la comunicació, l’escolta i la convivència. D’altra banda, tots aquells joves sense família ni recursos econòmics no poden gaudir de permisos si no tenen un domicili de referència i per això vam crear ‘La caseta’, un edifici annex al convent. Aquí, aquest col·lectiu pot passar els seus permisos, tercers graus i llibertats condicionals. És un recurs molt limitat ja que només disposem de 5 places.

- Cedre s’autoqualifica com “una associació de gent jove dedicada a la gent jove”. Com sorgeix aquesta idea?
- A la comunitat Cristiana dels Caputxins de Sarrià hi ha una catequesi d’adolescents que té força tradició. Ens vam plantejar que una vegada els joves acabessin aquesta etapa continuessin fent projectes socials on el col·lectiu jove fos el protagonista.

- A part de la Comunitat Cristiana, els voluntaris i els socis, qui més treballa a Cedre?
- L’associació es gestiona gairebé per complet a través de voluntariat. Tot i això tenim 2 educadors socials contractats per a ‘La caseta’. A més, tenim un conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona per a que estudiants d’Educació Social facin les pràctiques a Cedre. Alguns d’aquests universitaris un cop finalitzades les pràctiques continuen amb nosaltres desinteressadament.

- Amb quants voluntaris i socis compta Cedre?
- Més d’una vintena de voluntaris donen suport als projectes de Cedre. A la caseta en són 9, al voluntariat de presons, 8 i a la junta, 6. Els socis ja superen el centenar. A més, comptem amb diversos col·laboradors que ens ofereixen els seus serveis de forma gratuïta, com ara una dissenyadora, un editor, un paleta o diversos periodistes.

- Com es finança l’associació Cedre?
- El gruix més important del pressupost prové dels Serveis Penitenciaris del Departament de Justícia en forma de subvencions. Donen una quantitat que no cobreix tota la despesa però és una font segura. També comptem amb les quotes dels socis que representen entre el 25% i el 30% dels ingressos de Cedre. I, finalment, el 30% restant es finança amb donatius o bé a través de fundacions privades o bé amb caritat de la comunitat cristiana. Al llarg de l’any els voluntaris també organitzen activitats per recaptar alguns diners, com per exemple, un sopar i una loteria de Nadal.

- Quantes persones heu acollit des de que es va fundar Cedre l’any 2000?
- 80 persones han passat per La Caseta. Des de permisos de pocs dies fins a estades de gairebé 2 anys.

- Amb només 5 places, suposo que no hi ha prou per a acollir tothom...com es decideix quins nois accedeixen a aquest recurs?
- Ens vam proposar acollir una tipologia molt concreta de reclusos: la del jove immigrant sense família ni recursos econòmics. Per tant, el col·lectiu es redueix pràcticament als nois magribins, encara que hem tingut xicots d’altres procedències. Normalment, cap d’ells té l’estada al país regularitzada. En teoria, hauríem d’estar sempre plens perquè només al centre de menors de la Trinitat hi ha prop de 200 nois que responen al perfil que allotgem. A la pràctica, ens deriven molt poca gent i sovint hi ha alguna plaça lliure. Podríem acollir més joves de la Trinitat en tercer grau. Ara mateix, cap dels residents fixes de La Caseta prové de la presó sinó que venen de centres tutelats per la Generalitat. Aquest darrer any són els qui han donat vida al nostre recurs.

- Com és que els hi deriven tants pocs casos?
- Per una raó pràctica. La finalitat dels permisos i dels tercers graus és la reinserció. Ara bé, si aquestes persones no tenen papers, no poden treballar ni fer cursos de formació. Per tant, sortir al carrer és gaudir per gaudir. Aquest fet, afegit a l’alarma social generada en relació a la suposada perillositat d’aquests joves, fa que els jutges tendeixin a fer complir la condemna a la presó i a autoritzar menys permisos.

- Creu que els centres penitenciaris acompleixen la funció reeducadora que els correspon?
- Una presó mai és reeducativa en si tot i que la nostra Constitució ho diu clarament. El principi dels centres penitenciaris és la reeducació i la reinserció. I es procura fer, se segueix aquest postulat però ens falla el sistema.

- Què li passa al sistema penitenciari?
Té un problema legal i jurídic. Per començar, la famosa llei d’enduriment de penes ha saturat les presons encara més. Un treballador social en lloc de 20 persones ha d’atendre 60. Quan més s’omplen els centres, més es deshumanitzen i pitjor poden treballar els tècnics. Clar que hi ha una intenció de reeducar i fer-ho bé, clar que hi ha els mitjans i les eines per fer-ho però ara es necessitaria el doble de tot. En qualsevol cas, l’augment de presons i recursos no és una solució definitiva ja que amb el ritme de creixement de la població penitenciària quedaran saturats ben aviat.

- I com es podria millorar l’actual sistema?
S’han de potenciar les mesures penals alternatives a la presó. Ara, els jutges estan començant a sensibilitzar-se però el problema és que no hi ha agents socials que pugin portar-les a terme. Tampoc l’administració dóna a l’abast: no hi ha prou inspectors que examinin la sentència del jutge i decideixin on es destina el penat. Tot aquest col·lectiu trastocat necessita també oportunitats. És molt més econòmic posar-los en centres penitenciaris que no pas muntar centres especialitzats. Sempre amb una protecció i seguretat concretes, lògicament.

- Qina estratègia segueixen al Cedre per aconseguir la reinsercio sociolaboral dels joves?
- Tracem un projecte individual amb cada noi. L’objectiu de tots ells és trobar feina i regularitzar la seva situació i per això lluitem tot dissenyant una estratègia basada en la formació. Però, d’altra banda, les coses més senzilles del dia a dia a La Caseta com cuinar, complir un horari, rentar els plats i plegar la roba també ajuden a socialitzar.

- Des del Cedre s’organitzen activitats de formació professional?
- El que fa la nostra associació és coordinar i orientar cap al ventall de possibilitats que existeixen. Per exemple, fa poc hem descobert que determinats cursos de formació tenen unes places reservades per immigrants sense papers. Ens ha costat molt descobrir-ho perquè ningú explica això, sembla que els interessi mantenir-ho amagat. Fins i tot molts centres que tenen recursos de formació no ho saben.

- Quines són les principals barreres que trobeu en el procés de reinserció dels joves?
- Realment és una frustració per als professionals dels centres penitenciaris i per a tots els recursos d’inserció sociolaboral que hi col·laboren veure com una persona està seguint un procès positivament i finalment no es pot inserir perquè no té papers. Aquest és un buit legal molt important del que ara el Departament de Justícia està començant a prendre consciència. S’ha creat un equip de tècnics que està mantenint entrevistes amb diferents agents de Benestar Social, d’Immigració, de la fiscalia, etc. per intentar descobrir la problemàtica i dissenyar una solució.

- Com es decideix quan un jove ha assolit el grau d’autonomia suficient per abandonar La Caseta?
- És una cosa molt pactada. No fem fora a la gent. Bàsicament, quan tenen estabilitat laboral és quan ja volen. Una vegada treballen, els ensenyem que el 50% dels ingressos s’han d’estalviar perquè són el passaport a l’autonomia total. Un 25% l’han de donar a La Caseta per anar prenent consciència de les despeses que comporta una llar. El 25% restant és per despeses pròpies.

- Una vegada els joves marxen de La Caseta, es perd el contacte?
- No. Continuen els lligams amb els qui han viscut aquí una temporada. Som el seu referent ja que no en tenen cap altre. Cada any celebrem l’aniversari de La Caseta junts, fem sortides per Nadal, organitzem activitats... De vegades també segueix el contacte per una qüestió pràctica ja que molts d’ells estan empadronats aquí i hi reben la correspondència.